Algú sap on han anat a parar els dies de sol? :(
Ahir encara, perquè de tan en tan ja va bé que no faci un dia “estupendo” els diumenges, així tenim excusa per tal de poder estar al sofà amb la manta durant tota la tarda... O no? :D Però la veritat és que jo prefereixo els dies de sol quan és primavera, més que els de pluja...
I això que sóc plenament conscient que ha de ploure, perquè sinó els camps no seran verds, i també perquè va de conya al meu jardí els dies que no tinc temps per a regar-lo... (Crec que un dia us faré un recull de fotos de les flors del meu jardí, ara està preciosament florit... :D)
I recordo plenament (ara això és una anècdota per fer un Helena Melero lligant temes) el dia que al gener vam pujar amb els meus pares i els meus sogres a fer el tastet pel casament a Ca l’Enric, on tota planta vivent estava marronosa, i vaig pensar en silenci que plogués molt, perquè tot estigués verd... El que passa és que se’m va descontrolar una mica el desig, perquè enlloc de ploure dues setmanes abans del gran dia, ho va fer durant la mateixa setmana... I és clar, llavors estava ben espantada... De fet, la cerimònia la volíem fer al jardí, a la gespa, i al final ho vam haver de fer sota el porxo perquè el nostre lloc escollit semblava una bassa d’ànecs... Però tot i així, per a mi va ser preciosa! :D I a més, va fer sol tot el dia!!! Vam tenir sort! O potser van ser la dotzena d’ous que va fer arribar ma mare i el meu cosí Xavier amb la seva dona Cristina i nens a Santa Clara!
I del nostre casament us volia parlar, no del dia en si mateix, però sí d’un dels detalls que vam donar... Aquest detall va ser per a gairebé tots els assistents.
Perquè per a gairebé tots? Doncs perquè era un regal “tecnològic”, i hi havia familiars, tan meus com de l’Arcadi, que aquest tema no l’acabaven de dominar, i vam preferir fer-los-hi un altre detall.
Us l’ensenyo a veure si sabeu què és?
Va... que ja us he dit que és tecnològic i no podeu fallar...
Es tracta d’uns pendrives en forma de targeta que vam personalitzar. Vam fer el disseny dels ocells i la frase, i la vam fer aplicar a tots ells.
Com a “recordatori” no volíem donar quelcom que al nostre pensar fos un “pongo” que diu la meva sogra, sinó que fos alguna cosa útil. Així que vam començar a donar-hi voltes, i al final ens vam decidir per comprar aquests pendrives.
A vegades, jo mateixa m’havia trobat en situacions en les que hagués necessitat un pendrive per endur-me les fotos de Cap d’any de casa una amiga, per tal de guardar-hi un document per anar a imprimir,... Així que vam decidir-nos per a un tipus de pendrive que poguessim personalitzar i portar sempre a sobre. D’aquí que escollÍssim el format targeta de crèdit.
Nosaltres no volíem repartir aquest detall d’un en un a cada persona, bàsicament perquè no volíem que es fes res pesat... I que la gent estigués còmode, així que el que vam fer va ser posar tots els pendrives dins un sobre a la seva mida, i amb tinta i ploma, escriure-hi el seu nom per davant, i per darrera, estampar-lo amb el nostre segell.
Com que hi havia el nom a cada un d’ells, el vam fer servir de marca llocs; és a dir, d’indicador de a quin lloc de la taula s’asseia cada un dels nostres convidats; així sabien on havien de seure.
Així que, ja sabeu, si voleu tenir un detall original i personalitzat per al vostre casament, festa d’aniversari, sopar d’empresa,... No dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres a info@estudizenna.com, que trobarem un detall indicat per al vostre esdeveniment!
Una abraçada ben gran, i fins dimecres!!!
Després vam continuar entrenant, de mica en mica, entre setmana cada un feia el que podia, i llavors al cap de setmana ens trobàvem els que podíem per entrenar junts algunes horetes... La idea principal era que cada setmana augmentaríem 5 km de caminada. És a dir, que si un dissabte fèiem 20 km, el següent en faríem 25 km... Fins que ens vam adonar que això ens treia molt de temps personal, i que no podia ser que cada cap de setmana perdéssim 5, 6, 7... hores... Així que vam decidir que augmentaríem de quilometratge, tal i com havien fet les nostres amigues l’any anterior. 
Recordo les Fires de Girona. Amb la Cristina M teníem sopar de dones de Handball, i vam sortir a prendre algo... A les 4 de la matinada aribàvem a casa, i a les 8 ja sortíem a caminar per fer els 35 km... Mare meva! Aquell dia no ens aguantàvem! I a sobre, després de caminar les 5 hores per als 35 km, vam arribar a les tantes a una barbacoa de la colla, a la qual anàvem afamades i vam trobar el dinar per fer! Mare meva! 
I les barretes energètiques i l’adicció de ma mare??? Cada dia en provava de diferents, i no parava... :D Llavors va arribar Nadal, i amb les festes, les compres i els sopars, vam deixar de caminar... Teníem por al tornar arrencar, perquè abans de les festes ja havíem fet els 45 km, i havíem acabat, com deia ma mare, molt madures! Els homes no ens havien acompanyat a aquesta caminada, així que erem cuatre caminadores. 
Però llavors vam fer els 55 km. L’Arcadi i en Narcís feia molt que no venien a entrenar amb nosaltres, i aquell dia van veure que no per ser joves i fer altres esports podrien arribar caminant a fer els 100 km. Nosaltres ja els havíem avisat, però noi... No ens havien fet massa cas i havien vingut a pocs entrenaments. Aquí, diguem-ho així, es van “cagar a les calces”... :D Així que els va servir per motivar-se i entrenar fins a la següent fita... Els 65 km! 
Els 65 km vam fer-los amb 13’5 hores. Estàvem molt contents. Jo personalment, vaig tenir una lesió uns 10 km abans de l’arribada i vaig caminar-los coixa. Quan camines tantes hores, el teu cos està acostumat a anar sempre amb una mateixa postura, i a la que fas un moviment diferent, algun múscul es tensa. En el meu cas va ser un del lateral del quàdricep. Gairebé plorava... Però després d’aquesta caminada, fent 65 km de pujada, seguint els consells de les nostres amigues; sabíem que estàvem preparats i que arribaríem a fer els 100 km. 
Així que, al cap de dues setmanes, va arribar el gran dia. Vam sortir a les 10:00 h amb el tret de sortida ben emocionats del que ens esperava, i vam començar a caminar. Sota l’arc amb l’Arcadi ens vam prometre que ens faríem de nou un petó a l’arribada a Sant Feliu. A la sortida, no paràvem d’adelantar a gent. A mi em feia una mica de por, perquè dèiem, "si que van lents els altres", però anàvem al mateix ritme que havíem entrenat al cap i a la fi... 
Però a l’arribar a Les Preses, ja teníem pipí... I només hi ha lloc a l’estació antiga del carrilet. la qual només té un lavabo... Així que us ho podeu imaginar, 30 minuts de cua no ens els van treure. La gent que havíem anat adelantant, ens va adelantar ara a nosaltres mentre feiem cua... I no, no podíem esperar a anar al mig del bosc, perquè venien unes rectes molt llargues del costat de la carretera que no tenen cap mena d’amagatall per a les fèmines. Així que vam haver d’esperar. Però va servir perquè la Cristina M es posés el primer Compeed al peu... Ja es notava que li sortia una butllofa i només havíem fet 3 km... Vam tornar a arrencar, i vam passar per sota l’arc de control sent els que tancàvem la cursa. Això va fer que agaféssim ritme i comencessim de nou els adelantaments fins a Sant Feliu de Pallarols. Allà ens esperaven els nostres soporters una mica preocupats pel que havíem tardat, però nois, el tema lavabo, i menys anant amb mi, pipinera nata, era obligatori. Aquí se’ns van afegir a caminar dos membres de No Et Rendeixis, en Manel i l’Helena (moltes gràcies per acompanyar-nos!!!!). 
Vam menjar fruita, que no sabeu com entrava de bé! Vam carregar aigua barrejada amb Powerade a l’esquena, i sant tornem-hi! La pròxima parada, que no era d’avituallament, era a Les Planes d’Hostoles. Allà pensàvem dinar. Crèiem que si no dinàvem a les 13:00 h a Sant Feliu de Pallarols, i esperàvem a les 14:00 h a Les Planes, no se’ns faria la tarda tan llarga, i la veritat és que va ser així, ens va anar molt bé. A més, ens va servir per agafar forces per passar el llarg tram que separa aquest poble amb Amer. I ens va passar volant, perquè anàvem adelantant a tothom novament. Ells ens havien adelantat mentre dinàvem, i nosaltres els vam atrapar de nou. Duiem un bon ritme, i teníem molta energia. Estàvem contents perquè ens vèiem preparats. Vam passar Amer, La Cellera i vam arribar a Anglès. Allà, una amiga de la colla del poble, la Txell, ens va venir a veure (merci per la teva visita, ens va alegrar veure’t! :* ). També se’ns va afegir l’Anna a caminar. Tenir gent que se’t va afegint va molt bé, doncs després de tantes hores caminant, a vegades se t’acaben els temes de conversa! 
Després vam passar Bonmatí i Bescanó! Encara recordo la Clàudia, la nostra soporter, dient-nos mentre caminàvem que paréssim per menjar que ens havien preparat cosetes! Nosaltres ja passàvem de llarg, i ells ens havien preparat una súper taula amb pa per fer-nos entrepans salats i també pa de motlle amb Nutella. Mare meva com entrava!!! Venia tant de gust!!!! 
I a Bescanó vam tenir noves incorporacions, no només d’acompanyants (gràcies Marc i Iris per caminar amb nosaltres!!!) sinó també de soporters. La meva tia doctora i el seu marit s’incorporaven. I aquí començaven les cures dels peus de la Cristina M. La resta estàvem bé, però a ella la butllofa de sota el peu li creixia... Així que li van fer una mica de cures per arribar fins a la següent parada, Girona. 
Aquí hi vam tenir una gran rebuda! Companys caminadors de les amigues que ens havien engrescat a relitzar-la, tiets, cosins, sogres, cunyada, nebot... Ens van fer un pont i tot i hi vam passar per sota! Ens esperaven unes pizzes acabades de fer i unes millors cures per a la Cristina M. 
I després de menjar i fer reparacions de peus, canvis de mitjons, agafar els frontals i preparar-nos per la fred de la nit... Vam tenir una última incorporació (gràcies Happy per acompanyar-nos!). Llavors, va començar la meva devallada... 
Des de Girona fins a Llambilles, em vaig trobar marejada, tenia calor quan la resta tenia fred, em molestava fins i tot el frontal que no duia encès. Em vaig començar a treure peces de roba a cada parada, però no va servir de res. A Cassà de la Selva, vaig arribar ben marejada. Em van donar Coca-Cola i un homeprazol. Tot semblava que hi havia hagut alguna cosa que no m’havia sentat bé... I jo així també ho crec! Per mi va ser l’únic tall de pizza que vaig menjar, o la llet dels cafès que vaig prendre al llarg del dia (potser en vaig fer tres, però estic acostumada a beure llet de soja, tot i que no sóc intolerant a la lactosa). Així que, després de passar pel punt de control i intentar recuperar-me, em vaig marejar de nou i vaig decidir que havia d’acabar allà; doncs ara tocaben uns 10 km fins a Llagostera en els que ningú em podia venir a buscar si em passava res, i per tant hagués fet anar malament a la resta del meu equip (algú d’ells s’hagués hagut d’esperar amb mi, o haguéssim hagut de recolar fins a Cassà de nou o ajudar-me a arrossegar-me fins a Llagostera ves a saber quanta estona). Per a mi va ser una decepció i va començar la plorera... La resta del meu cos estava perfecte. Llocs que anteriorment m’havien fet mal ara no me’n feien, no tenia cap butllofa als peus, però la meva temperatura i malestar no eren normals... Van dur-me a casa per decisió pròpia, no volia ser una molèstia. I de cop... Sento la pluja... Eren bora les 6 del matí, i les prediccions meteorològiques no fallaven... Els estaba plovent. Via whatsapp continuava en contacte amb ells i l’encarregada de dur el meu dorsal fins a Sant Feliu va ser la meva mare. La veritat és que no estava preparada per abandonar. Jo tenia claríssim que arribava a Sant Feliu de Guíxols. Físicament estava perfecte, no pensava en que em podria venir un “xungu” així. I l’abandonament va ser més dur... A quarts de vuit, vaig decidir que volia anar-los a buscar, em trobava una mica millor. Així que amb el meu pare vam anar fins a Sant Feliu amb una pluja de mil dimonis, i els vaig anar a buscar en contra de la direcció que ells venien. Els vaig veure de lluny i els hi vaig cridar “Va Centpeus!!!!” I vaig veure la mirada de l’Arcadi, va posar un somriure i ens vam fer un petó. Ens vam agafar de la mà i vam fer l’arribada tots plegats mentre a causa de la pluja, se’ls havien parat els generadors de llum i l’arc d’arribada (inflable) queia per moments. Ens van donar les medalles (jo no la volia, i de fet no la vull, no vaig fer els 100 i no me la mereixo; tinc clar qui la rebrà d’aquí poc) i vam tenir feina a agafar el cotxe i tornar a casa. 
Un cop a casa, li dic a l’Arcadi si li havien fet falta els pals, doncs a Sant Feliu portava els meus pals per caminar quan ell no n’utilitza... I em va dir que quan vaig abandonar va creure que alguna cosa meva havia d’arribar a fer els 100 km, i que per això els portava... I vinga, més plorera!!! En resum, recomano la Oxfam Intermon Trailwalker a tothom. Sí, són 100 km, però la veritat és que és una experiència molt bonica. I no només aquell dia, sinó també el temps que et prepares. Són moments de convivència amb l’equip, somriures, plors, “mala llet” (quan un està cansat...), abraçades, emoció... La veritat és que val molt la pena!!! Ara, gairebé puc dir que som més que una colla, una família! Des d’aquí vull donar les gràcies als meus companys de camí: l’Arcadi, per fer-nos riure en els trams més durs; la Cristina M, per demostrar-nos que té un gran esperit de superació; a en Narcís, per ser un tiu incansable; a l’Eva, per ser una caminadora súper aplicada; a en Josep R, per haver-se adaptat i integrat al 100% i regalar-nos moments de riures durant la caminada; a la meva mare, perquè tot i estar lesionada de feia uns mesos, tenia una il·lusió inimaginable per a fer la Trailwalker, per haver portat el meu dorsal des del moment en el que vaig abandonar i per ser una valenta sempre; a la Clàudia, perquè ningú més que ella ens va cuidar com a soporters, per estar atenta en tot moment i per tractar-nos com reis!; a en Jordi i en Ramon, que van formar un duo de soporters que ens tronxavem amb ells; a la Mª Àngels i en Josep Mª, per haver-nos fet aquests massatges amb l’engüent de cavall i les cures als peus (sou uns cracks!) que ens van permetre caminar tant; a en Manel i l’Helena de No Et Rendeixis per acompanyar-nos de Sant Feliu de Pallarols fins a Girona, a la Txell P per visitar-nos a Anglès, a en Massagur per acompanyar-nos un tram a Bescanó, a l’Iris i a en Marc per fer de Bescanó fins a Girona al nostre costat, a l’Anna P per acompnayar-nos des d’Anglès fins a l’arribada, a l’Ernest per acompanyar-nos també a Bescanó i seguir-nos en cotxe fins a Girona fetnt parada a tots els avituallaments, a la meva germana Júlia i a les cosines Marta, Maria, Ester i cosí Carles per acompanyar-nos des de Llambilles fins a Cassà, a el meu pare i a en Sisu per venir-nos a veure a Llambilles, al germà i cunyada de la Cristina M per patir en viu la meva deballada a Cassà, a l’Anna, la Núria i en Pau per dur-nos les pizzes, a l’Espe i la seva amiga per venir-nos a veure a Girona, als meus sogres per enxampar-nos a la sortida de Bescanó i tornar-nos a venir a veure a Girona, a la Lluïsa i en Marcel per venir-nos a animar a Girona,... I a tots els que en algun moment o altre ens vau fer arribar el vostre missatge de suport! MOLTES GRÀCIES!!! Sí, jo no vaig arribar als 100 km, i vaig quedar moralment molt tocada. Diumenge els meus ulls no paraven de plorar de la decepció, la pena i la ràbia. Avui puc dir que ja m’ha passat una mica, però que l’espina encara la tinc clavada i que me la penso treure un dia o altre. Així que, Trailwalker, ens tornarem a veure les cares! :D A més, ara ja tinc “experiència” i hi ha coses que sé que canviaria de com les vaig fer. Una abraçada a tothom, i espero que algú de vosaltres tingui ganes de fer-la algun any!!! Qui sap, potser us hi acompanyo! :P
